Benet Casablancas

Premio Nacional de Música 2013 per "la maduresa i la mestria assolides en la seva música, recognoscibles en l’aportació als diversos gèneres que integren el seu catàleg; també es reconeix la seva àmplia difusió internacional" Nascut a Sabadell, Benet Casablancas va formar-se musicalment a Barcelona i Viena, on va treballar, entre d’altres, amb Friedrich Cerha i Karl-Heinz Füssl. És també llicenciat en filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en musicologia per la mateixa universitat. Les seves obres, distingides amb nombrosos encàrrecs i premis (Ciutat de Barcelona, Musician’s Accord de Nova York, Premi Nacional del Disc, Composer’s Arena d’Amsterdam, Joventuts Musicals de Barcelona, Òscar Esplà, Ferran Sor, Finalista del Prix Prince Pierre de Mònaco, etc.), són interpretades regularment als principals països d’Europa, Canadà, EUA, Japó i Latinoamèrica per formacions, solistes i directors de gran prestigi (London Sinfonietta, Ensemble Contemporain de Montréal, Ensemble 13 de Baden-Baden, Orchestre de Chambre de Lausanne, Leipziger Streichquartett, Ensemble Modern Akademie, Deutsches Kammerphilarmonie de Bremen, Orchestre National de Belgique, NJO of The Netherlands, Malmö Symfoni Orkester, Orquesta Nacional de España, etc.). L’any 2008 va debutar amb la BBC Symphony Orchestra i els seus New Epigrams representaren Espanya als World Music Days de la SIMC celebrats a Vílnius. Les seves obres s’han programat a sales tan emblemàtiques com el Musikverein de Viena, el Barbican Hall de Londres, el Palais des Beaux-Arts de Brussel·les i el Miller Theatre de la Universitat de Colúmbia (Nova York). El 2007 fou distingit amb el Premi Nacional de Música que atorga la Generalitat de Catalunya. Des de molt aviat va combinar la composició amb la docència i la investigació. Assessor de diverses institucions i patró de diferents fundacions, ha publicat nombrosos articles sobre temes històrics i analítics (a The New Grove, Arietta, Quodlibet), com també el llibre titulat El humor en la música. Broma, parodia e ironía (Reichenberger, 2000). Va ser responsable de matèries teòriques a diferents conservatoris del país, director pedagògic de la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya) i professor associat de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. És requerit sovint com a jurat a diversos concursos de composició i interpretació musicals europeus i desenvolupa una tasca intensa com a professor convidat a diferents centres d’àmbit internacional, entre ells i regularment als Cursos de d’Especialització Musical de la Universitat d’Alcalá de Henares. L’any 2002 va assumir la direcció del Conservatori Superior de Música del Liceu, una responsabilitat que actualment compagina amb la composició i la investigació. La seva àmplia producció, que abraça els gèneres i formats més diversos, és presidida per la recerca d’una radical independència personal i estètica. La crítica n’ha destacat la preocupació per equilibrar rigor constructiu i força expressiva, tremp dramàtic i registre lúdic, en el marc d’un discurs en el qual conviuen un llenguatge harmònic progressivament lluminós, la vivesa rítmica, una creixent diferenciació tímbrica i el virtuosisme de l’escriptura instrumental. La seva abundant discografia s’ha vist enriquida últimament per tres nous monogràfics a Naxos (piano, cambra i orquestra). Els seus compromisos més recents inclouen encàrrecs del Miller Theatre de la Universitat de Colúmbia (Nova York) (Serie Composers Portrait), The Royal Liverpool Philharmonic Orchestra, Ensemble 88 de Maastricht, Ensemble Cantus de Zagreb i Tokyo Sinfonietta.