Les solucions vocals de les parts solistes anuncien el compositor d’òpera, sense perdre la discreció que imposa la liturgia. Els cantants tenen oportunitat de llu´r els seus mitjans en arcs melòdics de bona factura, escrits a favor de les veus i en una atmosfera innegablement llatina. L’orquestra és parca però eficaç i les parts corals, redactades amb la sapiencia harmònica del cas. Val la pena retornar a aquesta curiosa i precoç partitura com a introducció a les tasques majors que Gomes s’imposarà en els tablados italians. Encara no és tot el Gomes que coneixem, però ja és ell mateix, algú que demana espai per a mostrar el que pot fer amb una respectuosa lectura del pasat que es converteix en la seva robusta presència.