Hi ha discos que desperten la memòria melòmana, que porten records d’aquesta insubstituible experiència que és la música en directe i el seu espai natural, els auditoris. Per molts aficionats, el recent enregistrament de la rapsòdia simfònica Catalonia, d’Isaac Albéniz, a càrrec de Jaime Martín i la Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), suposarà una agradable sorpresa: el descobriment d’una partitura que transpira frescor, senzillesa i encant melòdic. Per altres, comporta el retrobament amb una obra que en qualsevol país civilitzat seria d’absolut repertori, però que aquí, tristament, no ho és. La seva escolta permet refrescar sensacions i records lligats a grans directors i compositors que, durant la seva carrera, van demostrar amb fets la seva convicció en el valor d’aquesta obra, sense entrar en polèmica en aquesta endèmica i estèril discussió al voltant  de la mala fama d’ Albéniz com a orquestrador. Certament, no és un prodigi de refinament, però, quan s’interpreta des de la plena convicció en els seus mèrits, l’oient queda captivat, immediatament, per la senzillesa, la inspiració melòdica i l’ eterna frescor que conserva la música del compositor català. Parlo de músics llegendaris, com el rus Igor Markévitch, especialment en la seva gloriosa etapa de vinculació artística amb l’Orquestra Simfònica de la RTVE; el romanès Georges Enescu, defensor a ultrança d’una peça que va programar sovint per tot el món; a Eduard Toldrà, el genial violinista, director i compositor vilanoví que el 1944 va posar  en marxa l’ Orquestra Municipal de Barcelona –avui OBC, que ha enregistrat, per fi, Catalonia- i que va difondre amb passió el repertori espanyol.

Es necessita més compromís amb la música i menys obsessió per les xifres d’assistència i de venda d’entrades. Calen programadors que creguin, de veritat, en la música espanyola.

La llista inclou artistes en actiu, com Antoni Ros Marbà, apassionat intèrpret d’ Albéniz i, de forma molt especial, de Toldrà, el qual fou el seu mestre; Jesús López Cobos, José de Eusebio – gràcies al seu entusiasme coneixem avui millor que mai el llegat operístic del músic de Camprodon, i a l’enregistrament que avui comentem s’hi inclou una suite orquestral de Pepita Jiménez revisada per ell mateix- i, en el seu primer disc amb l’ OBC, Jaime Martin. Albéniz ha tingut i té eloqüents defensors. ¿Per què, llavors, Catalonia segueix sent una pàgina infreqüent a les sales de concerts? Difícil qüestió. D’entrada, calen programadors que creguin, de veritat, en la música espanyola. De res serveix incloure quatre o cinc obres durant una temporada simfònica; tampoc n’hi ha prou amb les quotes de caire nacionalista, ni els encàrrecs, cada cop menys ambiciosos i nombrosos. Es necessita més compromís amb la música i menys obsessió per les xifres d’assistència i de venda d’entrades. Hi ha suficient marge de maniobra per equilibrar l’oferta utilitzant els clàssics més populars com a reclam, tot depèn de la imaginació programadora. La normalització d’obres com Catalonia – i aquesta pàgina és només un exemple; hi ha centenars de partitures en la mateixa situació- necessita d’una ferma aliança entre intèrprets, programadors i públic. Els músics amb poder – i els titulars d’un conjunt simfònic tenen molt poder – són qui, en definitiva, tenen més força a l’ hora d’escollir quines obres es programen i quines obres queden excloses: quan un titular vol dirigir una determinada obra, ho acaba fent tard o d’hora. Els programadors, els gestors, els directors artístics, haurien de limitar-se a complir amb el seu deure, donat que la recuperació i la difusió del repertori nacional és una obligació per a qualsevol orquestra, auditori o teatre públic. En quan al públic, s’ha de buscar molta més complicitat, utilizant les eines de comunicació que, avui més que mai, permeten fomentar, si s’utilitzen amb imaginació i eficàcia, la curiositat melòmana, les ganes de conèixer noves i velles partitures, la possibilitat d’ampliar fronteres.