Per Gloria Collado

L'Orquestra de la RTVE, amb un solista de luxe, el seu concertí Miguel Borrego, serà l'encarregada el proper 22 de març de l'estrena absoluta del Concierto para violín y orquesta del compositor Jesús Torres, encàrrec de la Fundació BBVA.

A diferència d'altres compositors de la seva generació, Jesús Torres (Saragossa, 1965) no ha necessitat engreixar el seu historial amb titulacions acadèmiques més enllà de lo just i, en lo essencial, les ensenyances dels dos grans mestres –Luis de Pablo i Francisco Guerrero– que “alimentaven” als joves compositors en el Madrid dels 80. Això si, contava amb els “nutrients” d'una família de músics que varen fer que arrelés en ell una ferma vocació.

Si no m'equivoco, el Concierto para violín serà la número 12 de les seves obres per a orquestra i amb ella s'acosta més a les quasi 90 del seu catàleg en només vint anys! Ens pot parlar dels motius de tanta fecunditat? La meva dedicació a la composició en els últims anys ha estat completa i això ha produït un augment considerable d'obres. A més, hi hagi o no encàrrec o petició d'un intèrpret, es té o no es té necessitat de crear; en el meu cas és evident que tinc.

La poesia és molt sovint, per no dir sempre, el fil conductor de la seva música, unes vegades en forma de paraules i altres com a simple inspiració, com és el cas de la seva obra instrumental Poética (2007), sobre poemes de Novalis, Hölderlin, Rilke, Trakl i Celam. Quins són els motius d'aquesta passió per la lírica? Gerardo Diego, tan gran poeta com bon músic, va escriure que la música comença on acaba la paraula poètica. Un poeta tracta el ritme, lo sonor de la matèria verbal o la profunditat del contingut. Personalment la poesia m'ha servit en múltiples ocasions com arrencada d'una obra –com estímul inicial–, el seu desenvolupament posterior és estrictament musical. Sobre aquest tema acaba d'aparèixer un brillant article a l'últim cd de l'Orquestra de Cadaqués, amb les obres compostes per al seu concurs de direcció, i escrit per Jorge Fernández Guerra, on es refereix a la “passió narrativa” dels compositors espanyols dels últims temps, i no només de la meva generació, com una característica molt reconeixible. És aclaridor.

A la seva obra Apocalipsis, estrenada a la Setmana de Música Religiosa de Cuenca de 2011, en la que intervenien dos cors, vaig tenir la sensació que hi havia dos móns enfrontats: la veu, clarament inspirada en el cant gregorià, i la instrumentació, deutora de les plantilles instrumentals de la música que ha definit el segle XX, especialment la percussió. És casual o, d'una manera o una altra, la seva obra busca aquest joc de contraris? És veritat que dels set números que componen aquesta obra, en los dos extrems la part vocal està construïda partint del material que canta el cor gregorià; en els altres cinc el tractament és més complex i variat. La unió d'esdeveniments enfrontats entre si, com aquest exemple que ha indicat, m'apassiona. Per descomptat, a aquest tipus d'organització, amb elements heterogenis, se l'ha de dotar d'una línia discursiva coherent i la meva música, des de fa un cert temps, juga amb aquestes contradiccions.

En aquest sentit, quin paper li correspon al violí solista en aquesta obra? Hi ha una idea recurrent: la utilització de grans blocs sonors formant clusters (tant diatònics com cromàtics), cobrint tot el registre orquestral, on es filtren acords perfectes majors i menors, sempre en pianíssimo. El violí és tractat amb virtuosisme, com no pot ser d'altra manera en un concert solista, però la seva característica principal és el continu cant que embolcalla tota l'obra. És una peça fonamentalment expressiva. Los moviments I i III de tempo moderat –Dramático y Estremecido– enquadren el ràpid central –Apasionado.

No és la primera ni la última obra que li interpretarà Miguel Borrego, però si és possible que sigui la primera com a solista. Parli'ns d'aquesta experiència amb un intèrpret de confiança. He tingut la sort d'haver treballat amb músics d'altíssima qualitat des de pràcticament els meus inicis. En Miguel pertany a una de les formacions cambrístiques més destacadas del nostre país, el Trío Arbós. La constant interpretació de la meva obra per part d'aquests tres músics, ja sigui individualment com en conjunt, és ben conegut i ha significat el trobament més fructífer que hi ha hagut a la meva carrera. Per posar un exemple: el pianista, Juan Carlos Garvayo, ha interpretat ni més ni menys que setze obres –a solo, de cambra, vocals–, moltes d'elles estrenades i gravades per ell. És evident que això crea una relació "d'intimitat” artística on quasi no fa falta dir res.

El 21 d'abril, tornarà a ser notícia en el concert que oferirà l'Ensemble Intercontemporain al Auditorio Nacional, on es podrà escoltar la seva obra Diferencias de 1999. Comparteix “cartell”  amb Ravel y Stravinsky. Són sants de la seva devoció o no? Estar en un programa al costat d'aquests compositors per mi és lo ideal. I precisament aquests dos! Em sento molt proper a ells i és un doble privilegi el ser interpretat per aquest mític grup juntament a obres tan estimades per mi.

Ambdós són paradigmes de la òpera del segle XX i m'atreviria a dir que no els oblidaria el dia que s'embarqui en una aventura operística. M'equivoco? Segur que no! L'apropament a la òpera, i el meu entusiasme per ella, és una conseqüència natural del permanent interès que tinc en la relació entre la música i la paraula. La unió quasi mística dels seus tres principis –drama, poesia i música– fa que sigui de lo més temptador i suggerent en aquests moments de la meva trajectòria. Estic immers en la preparació d'un projecte escènic basat en un magnífic text del dramaturg Fermín Cabal: Medea, una reescriptura dels clàssics d'Eurípides i Séneca que es va estrenar en el Festival de Mérida el 1998. Els compositors espanyols tenim quelcom de positiu en referència a aquest gènere i en comparació amb altres llengües: hi ha molt per fer.

Entrevista publicada a la revista Doce Notas  www.docenotas.com