Dins de la col·lecció de CDs sobre música catalana d’orgue acaba de sortir el darrer disc, aquest cop dedicat a la música contemporània, on hi són representats alguns dels principals compositors de la darrera meitat de segle xx a Catalunya. En trobem d’encara actius com Josep Soler, Jordi Cervelló, David Padrós i Josep M. Mestres Quadreny, i també de ja desapareguts com Xavier Montsalvatge, Frederic Mompou i Josep Cercós. No em pertoca a mi cantar les lloances d’aquest enregistrament o la idoneïtat de la selecció feta, encara que sí que he de lloar el gran treball, la dedicació i la generositat del seu intèrpret, Juan de la Rubia.

Dit això, però, no puc evitar la temptació de fer una reflexió en veu alta. Durant les sessions d’enregistrament, i amb l’inesborrable record del procés de composició de la Passacaglia de Josep Cercós, del qual vaig tenir el privilegi de ser-ne testimoni presencial, pensava en la gran necessitat que actualment hi ha d’intercanvi entre compositor i intèrpret. Això, que no deixa de ser una obvietat, en alguns instruments, com ara l’orgue, és especialment notori.

No em pertoca a mi cantar les lloances d’aquest enregistrament o la idoneïtat de la selecció feta, encara que sí que he de lloar el gran treball, la dedicació i la generositat del seu intèrpret, Juan de la Rubia.

Afortunadament no és el cas del repertori del disc que ens ocupa, però, ¿quantes vegades no hem hagut de lamentar la poca adaptació “idiomàtica” de l’escriptura musical a l’instrument? Especialment quan aquest instrument sembla haver entrat en una mena de llimb que el converteix en un desconegut il·lustre i venerable.

Faig ara, doncs, expressió ingènua i un pèl gratuïta d’un desig que algun dia m’agradaria de veure acomplert: un cenacle de compositors i intèrprets d’orgue aplegats per treballar conjuntament, els primers oferint i sotmetent les seves creacions al judici i consell dels segons amb vistes a crear un repertori nou on la simbiosi entre música i llenguatge instrumental fos absoluta. Qui s’hi apunta?