Notícies

Tota l'actualitat dels nostres compositors

Orquestres de qualitat, per Javier Pérez Senz

Catalunya necessita bones orquestres. Si l'objetiu és guanyar prestigi en l'escena concertística internacional, l'únic camí possible és marcar com a objectiu prioritari assolir el màxim nivell d'excel·lència en les nostres orquestres. Hi ha altres paràmetres, sens dubte, a valorar a l'hora d'atorgar subvencions, des de l'originalitat i el risc de la programació al suport als compositors i intèrprets del país, la participació social o la difusió del patrimoni. Però sense qualitat, de res serveixen les bones intencions. Quan un melòman estranger visita el Palau, l'Auditori o el Liceu i es troba, bé en el fossar, o bé a l'escenari, una orquestra mediocre, s'emporta una pobra impressió que no pot maquillar-se amb la presència de solistes o cantants de primer nivell. L'orquestra és el motor, el cor d'un teatre, acostuma a dir Jesús López Cobos. I d'un auditori, quan es tracta d'una formació titular o un conjunt en residència. Quan es parla, amb justificada admiració, de Finlàndia com el paradís musical, es pensa sobretot en l'excel·lent nivell dels seus músics i de les seves orquestres. També els festivals han de prendre nota d'aquest objectiu de qualitat orquestral. El Festival Castell de Peralada ha celebrat aquest any les seves noces d'argent amb una oferta operística de gran nivell i, curiosament, es pot parlar de notables actuacions de varies formacions catalanes.
Però la única formació que ha provocat enveja sana aquest estiu és la Orquestra de la Comunitat Valenciana, titular del Palau de les Arts Reina Sofia, un instrument d'alta precisió, equilibri i gran bellesa sonora.
L´Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va brillar en una electritzant versió de Nabucco dirigida per Nello Santi, i la Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) va sortir airosa en el formidable concert del tenor Roberto Alagna, dirigida amb impecable ofici per David Giménez. Podem afegir també les dignes prestacions de  la Simfònica del Vallès i de la Nacional Clàssica d'Andorra en les vetllades protagonitzades, respectivament, per Joan Manuel Serrat i per Montserrat Caballé y Al Bano. Però la única formació que, verdaderament, ha provocat enveja sana és l'Orquestra de la Comunitat Valenciana, titular del Palau de les Arts Reina Sofia, un instrument d'alta precisió, equilibri i gran bellesa sonora que va acompanyar a Plácido Domingo en el concert més emocionant de l'estiu musical sota l'experta direcció de Jesús López Cobos. La excel·lència, doncs, va marcar la diferència. Curiosament, l'actuació de bandArt en el molt atractiu i innovador muntatge d'Orfeo ed Euridice amb el segell escènic de La Fura dels Baus, va tenir molt més mèrit en l'aspecte teatral que en la qualitat musical. El director d'escena Carlos Padrissa converteix als músics en actors que prenen les regnes de l'espectacle. No es tracta de col·locar simplement l'orquestra a l'escenari, quelcom habitual en molts muntatges: l'imaginari "furer" fa un pas més i atorga nova vida teatral als músics com a factor clau en l'acción dramàtica: a vegades, recorren l'escenàri com posseïts o bé ocupant els petits fossars unipersonals, amb mig cos a fora, desplegats per l'escenari. El rendiment escènic de bandArt va ser admirable, però no es va repetir el miraculós poder comunicatiu assolit per López Cobos i l'Orquestra de Cadaqués en l'anterior muntatge d'aquesta òpera que el Festival de Peralada va presentar el 2002, amb la firma escènica de Joan Font de Comediants i la meravellosa contralt Ewa Podles a la pell d'Orfeo. BandArt, una orquestra sempre disposada a trencar tòpics, és un formidable instrument, però no es pot dir el mateix del seu líder, el violinista Gordan Nikolic, doncs la seva capritxosa i extravagant direcció va alternar moments de gran efectisme, amb tempi vertiginosos, i dinàmiques no sempre ben equilibrades. El tràfec escènic, sens dubte, va passar factura als músics, però no justifica la superficialitat i falta de pols narratiu de moltes escenes. El teatre va guanyar la partida a la qualitat musical, i això, que pot funcionar molt bé a la taquilla, rebaixa aquest nivell d'excel·lència del que parlàvem.
Compartir: