Notícies

Tota l'actualitat dels nostres compositors

El preu de l'èxit, per Javier Pérez Senz

A l'hora de fer balanç, els festivals solen esgrimir les altes xifres d'assistència d'espectadors com a prova irrefutable d'èxit. Fan bé. En aquests temps de crisis, la falta de recolzament del públic sol tenir efectes letals. Però convé mirar amb atenció altres indicadors de bona salut artística. Contractar a estrelles indiscutibles del món clàssic com Plàcido Domingo, Juan Diego Flórez, Daniel Barenboim o Lorin Maazel està molt bé, donen glamour i garanteixen, gairebé sempre, un ple total, encara que amb els desorbitats honoraris que perceben mai està clar si surten rendibles. No anem a discutir ara les lleis del mercat. A Espanya, contractar a cop de talonari ha estat, i segueix sent en molts teatres i festivals, el motor principal de les programacions. Per això és tan important fixar-se en altres indicadors.
Convé posar fre als festivals que, amb diners públics, practiquen sense dissimular una política artística basada en el culte a les grans estrelles, en la contractació del divo de torn, del pianista més mediàtic o de l'orquestra de més renom.
Un d'ells és la producció pròpia, el no dependre sempre dels artistes, les orquestres, els directors en gira, amb programes tancats, que solen ser trillats per a no espantar al públic. Ho agafes (si pots pagar-lo) o ho deixes. Alguns festivals opten per fórmules més arriscades; encarreguen obres, impulsen coproduccions, dissenyen programes exportables, recuperen patrimoni musical, donen suport als músics del país i busquen l'equilibri entre les propostes més innovadores i el gran repertori, al qual mai podem donar l'esquena perquè és la base per a crear afició. Així és més difícil omplir els aforaments, però aquest esforç no cau en sac trencat perquè contribueïx a crear teixit artístic a partir de la pedrera, quelcom molt necessari per a deixar de ser considerats en el circuit internacional com l'últim paradís del bolo de luxe. Convé posar fre als festivals que, amb diners públics, practiquen sense dissimular una política artística basada en el culte a les grans estrelles, en la contractació del divo de torn, del pianista més mediàtic o de l'orquestra de més renom. Si es fa des de la iniciativa privada, ens sembla perfecte, perquè els artistes famosos són sempre la guinda del pastís musical. Però amb recursos públics, els objectius han de ser uns altres.
Compartir: