Notícies

Tota l'actualitat dels nostres compositors

Biografia i obra de Xavier Montsalvatge

Girona 1912 - Barcelona 2002

Xavier Montsalvatge és una de les figures més representatives de l'anomenada "generació perduda", entremig de la dels compositors de la república i l'actual. La seva obra ha aconseguit una gran projecció internacional i s'ha convertit en una referència fonamental en la música contemporània.

El primer èxit el va obtenir a la dècada dels quarantes amb la col·lecció de les Cinco Canciones Negras (1945), que marquen la seva partida postnacionalista que va derivar en un estil qualificat d'"antillanisme" perceptible en el seu Cuarteto Indiano (1951). El Concierto Breve (1953) per a piano i orquestra marca el seu punt de partida cap a normes més abstractes i en les que ha tingut cabuda obres d'influència impressionista -Sonatine pour Ivette (1960)- o aproximades a recursos serials entre les que destaquen Cinco Invocaciones al Crucificado (1969), Laberinto (1970) per a orquestra i Sonata Concertante per a violoncel i piano (1971).

Posteriorment, el compositor s'ha afirmat en un eclecticisme que sembla sintetitzar la resta de la seva producció de la que es podrien destacar els tres concerts: per a arpa (Concierto capriccio, 1975), per a clave (Concierto del Albayzín, 1977) i per a guitarra (Metamorfosi de concert, 1980) amb orquestra; la Simfonia de Requiem (1985), Fantasia per a Guitarra i Arpa (1983), Sortilegis (1992), Bric à Brac (1993).

Sortilegis

[audio:http://blog.trito.es/wp-content/uploads/2008/11/1_sortilegis1.mp3]

Destaca també la seva producció operística amb les obres El gato con botas, Una voce in off i Babel 46. Les seves obres han estat estrenades en festivals internacionals de música com el de Cadaqués, Castell de Peralada i Cuenca, i per intèrprets de gran prestigi com Neville Marriner, Jean Pierre Rampal, Victòria de Los Angeles, Alicia de Larrocha, Montserrat Caballé o Barbara Hendrix.

Va néixer a Girona l'11de març de 1912, on va rebre les primeres lliçons de violí. A causa de la mort del seu pare, el 1921, es va traslladar a Barcelona per viure amb el seu avi matern. Va continuar la seva formació musical a l'Escola Municipal, on va estudiar amb el violinista Francesc Costa, solfeig amb Lluís Millet, i composició amb Enric Morera i Jaume Pahissa. Ben aviat es despertaria el seu interès per a la composició, i centraria els seus estudis en el contrapunt, l'harmonia i la fuga, abandonant els de violí. S'identificava amb les idees de l'escola francesa i s'oposava als ensenyaments de l'Escola Municipal, influïdes per Wagner i Strauss.

Una voce in off - Prologo

[audio:http://blog.trito.es/wp-content/uploads/2008/11/1_prleg1.mp3]

El 1933 va escriure Tres Impromptus per a piano, premi del XII Concurs de Composició Concepció Rabell i Cibils, vídua de Romaguera, que atorgava la Fundació Patxot. La va qualificar com la seva obra "opus 00". Gràcies a aquest premi, va poder realitzar el seu primer viatge a París. Allí, va poder adquirir algunes de les seves obres preferides: les Gymnopédies i les Gnossienne de Satie, la Sonata per a violí i piano de Ravel, Les Saudades do Brazil de Milhaud i els Mouvements Pérpetuels, de Poulenc. El 1936, va guanyar el Premi Felip Pedrell de la Generalitat de Catalunya amb l'obra Petita Suite Burlesca per a violí i quartet de vent. A partir d'aquest moment, va començar a col·laborar com a crític musical al diari barceloní El Matí, i des de desembre de 1939, al setmanari Destino. El XIV Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània que es va celebrar a Barcelona el 1936 li va permetre conèixer l'obra de compositors estrangers com Alban Berg, Ernst Krenek i Albert Roussel, i espanyols com Rodolfo Halffter, Federico Elizalde, Salvador Bacarisse, Robert Gerhard, Oscar Esplà, Manuel de Falla, Pedro Sanjuán i Joaquin Turina, de l'anomenada "generació de la república". Poc després esclataria la guerra civil espanyola.

A principi dels anys quaranta, va presentar les obres per a piano Tres Divertimentos (Sobre temes d'autors oblidats) (1941) i Ritmos (1942), on s'introdueix en la politonalitat inspirat pels anomenats "balls de casino" que incloïen el vals-jota, un xotis, una "americana" o una sardana. Amb aquestes obres començava un periode especialment fructífer de la seva trajectòria.

En aquest moment cal destacar el seu contacte amb els compositors catalans Manuel Blancafort i Frederic Mompou, amb els quals compartirà una profunda amistat al llarg de la seva vida, juntament amb Manuel Valls i Xavier Turull. També es va relacionar amb els ballarins Yvonne Alexander, Paul Goubé, dels Ballets de París i de Montecarlo, i amb Joan Magriñà, per als quals va escriure petites composicions coreogràfiques, com Romance de los celos, Pastoral, Capricho, Estudio, La Venus De Elne, Barcelona blues -el seu primer acostament al gènere del jazz. A través de les Alexander coneixeria la seva esposa Elena Pérez de Olaguer, amb qui es va casar el 1947 i va tenir dos fills: Xavier i Yvette.

També en aquests primers anys quaranta va donar classes de teoria a l'Acadèmia Marshall de Barcelona, continuadora de l'escola pianística que va fundar Enric Granados. El 18 de març de 1945, la cantant Mercè Plantada i el pianista Pere Vallribera van estrenar a Barcelona les seves Cinco Canciones Negras (1945), per a soprano i piano, i poc després en la seva versió orquestral, una de les obres mestres del seu repertori i el més clar exemple de l'estil "antillà" o del "nacionalisme ultramarí" que ha caracteritzat moltes de les seves obres -evocant les colònies espanyoles a Amèrica que es van perdre a finals del segle XIX, amb la guerra de Cuba (1898), i que van influir en la música popular catalana d'aquell moment introduint les conegudes "havaneres" que Xavier Montsalvatge va aprendre dels pescadors de la Costa Brava i que va recollir en l' Álbum de Habaneras publicat amb Néstor Luján i el pintor Josep Maria Prim (1948). El 1948, va estrenar al Gran Teatre del Liceu la seva primera òpera El gato con botas (1946), amb llibret de Néstor Luján, i a l'any següent va guanyar el premi especial per a Simfonía Mediterránea (1948), en el concurs del Premi Extraordinari de Composició del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, obra que es va estrenar al Palau de la Música Catalana de Barcelona per l'Orquestra Municipal de Barcelona sota la direcció d'Eduard Toldrà. Durant aquells años, es va relacionar amb els ballarins dels Ballets Rusos del coronel De Basil i de la companyia del Marqués de Cuevas, que actuaven al Gran Teatre del Liceu i que encara conservaven l'esperit creatiu del gran Diaghilev.

Cinco canciones negras:

Cuba dentro de un piano

[audio:http://blog.trito.es/wp-content/uploads/2008/11/1_cuba_dentro_de_un_piano1.mp3]

Canción de cuna para dormir a un negrito

[audio:http://blog.trito.es/wp-content/uploads/2008/11/4_cancion_de_cuna_para_dormir_a_un_negrito1.mp3]

El 1951 composaria una altra de les seves obres fonamentals d'estil antillà: el Cuarteto Indiano, Premi Samuel Ros. Als anys cinquanta, també escriuria el Poema Concertante per a violí i orquestra (1951), dedicat al violinista Henry Szering i estrenat per ell mateix el 22 de maig de 1953 amb l'Orquestra Municipal dirigida pel mestre Toldrà; i el Concierto Breve per a piano i orquestra (1953), dedicat a la pianista Alicia de Larrocha, que va estrenar aquesta intèrpret amb l'Orquestra Filharmònica de Barcelona dirigida per Louis de Froment. Una altra obra d'aquest periode són els quatre moviments de ballet per a orquestra Calidoscopi, que va obtenir el Premi Extraordinari del Conservatori Superior de Música de Barcelona. Aquest mateix any, va ser acceptat com a membre de la Societat Internacional de Música Contemporània (SIMC), i poc després, nomenat secretari de la Comissió Promotora dels Festivals Internacionals de Música de S'Agaró. El 1958, va ser premiat amb el Premi Oscar Esplà per l'obra per a orquestra Partita 1958 i amb el Premi Lluís Millet, instituït per l'Orfeó Català amb motiu del cinquentenari del Palau de la Música, per l'obra Cant Espiritual (1958) per a cor mixte i orquestra. Aquestes obres reflecteixen un neoclassicisme que les diferencia del periode anterior. Durant aquests anys va ser corresponsal de la revista Música.

Durant la dècada dels seixantes, la maduresa de la seva creació compositiva es va consolidar amb diferents peces de diversos gèneres instrumentals que han esdevingut obres maestres del seu corpus artístic. El 1962 es va estrenar al Gran Teatre del Liceu la seva segona òpera, Una voce in off, d'una intensa expressivitat dramàtica. El pianista Gonzalo Soriano va estrenar l'obra que Xavier Montsalvatge li va dedicar: Sonatine pour Yvette, una de les peces per a piano més brillants del repertori contemporani i de clara influència postimpressionista. També va estrenar l'obra per a orquestra Desintegració Morfològica de la Chacona de Bach (1962), que va dirigir el mestre Rafael Ferrer amb l'Orquestra Municipal de Barcelona. El 1966 va composar la narració musical per a nens Viatge a la Lluna amb text de Josep Maria Espinàs i el 1967 va composar la seva tercera i última òpera Babel 46, a partir d'un llibret escrit pel mateix Xavier Montsalvatge. Finalment, el 1969, es va estrenar la seva obra per a soprano i conjunt instrumental Cinc Invocacions al Crucificat dins de la Semana de Música Religiosa de Cuenca. Aquest mateix any, el govern francès el va nomenar Chevalier de l'Ordre des Arts et de Lettres. Paral·lelament a la presentació de la seva obra, durant aquest periode va continuar la seva tasca periodísica com a crític musical del diari La Vanguardia i com a director del setmanari Destino de Barcelona, càrrec que va ocupar fins el 1975.

El 1970 va entrar com a professor de composició al Conservatori Municipal de Barcelona, antiga Escola Municipal on havia estudiat quan era jove, essent nomenat catedràtic el 1978. Als anys setanta, va composar les obres Laberint (1970) per a orquestra com a encàrrec del Festival Internacional de Música i Dansa de Granada; l'obra per a flauta i piano Serenata a Lídia de Cadaqués (1970) que es va estrenar al Festival Internacional de Música de Cadaqués. També va composar els concerts per a arpa, Concerto Capriccio (1975), estrenat per l'arpista Nicanor Zabaleta i l'Orquestra Nacional de España (ONE) dirigida per Rafael Frühbeck de Burgos; el Concierto del Albayzín per a clave i orquestra, que va estrenar Rafael Puyana amb l'Orquesta Sinfónica de Radiotelevisión Española dirigida per Enrique García Asensio; i la Metamorfosi de Concert per a guitarra i orquestra, que va estrenar Narciso Yepes i l'Orquesta Nacional de España dirigida per Antoni Ros Marbà i que va obtenir el Premi Cuitat de Barcelona.

Concierto del Albayzín

Con spirito

[audio:http://blog.trito.es/wp-content/uploads/2008/11/7_concierto_del_albayzn1.mp3]

Adagietto

[audio:http://blog.trito.es/wp-content/uploads/2008/11/8_concerto_del_albayzn1.mp3]

Moderato - Allegretto

[audio:http://blog.trito.es/wp-content/uploads/2008/11/9_concerto_del_albayzn1.mp3]

En l'ámbit de la música de cambra va composar la Sonata Concertant (1971) per a violoncel i piano, que es va presentar a la Decena de Música de Toledo; l'obra Micro-Rapsòdia (A la memòria de Pau Casals) (1976). El 1973 va estrenar l'obra per a soprano i orquestra Hommage a Manolo Hugué a càrrec de Victòria de Los Angeles i l'Orquesta Sinfónica de Radiotelevisión Española dirigida per Odón Alonso; i l'obra per a orquestra Reflexus-Obertura que es va estrenar en un concert monogràfic al XI Festival Internacional de Música de Barcelona.

Durant la dècada dels vuitanta, li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva trajectòria creativa (1983); va rebre el Premi Nacional de Música (1985); i va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquest mateix periode de la seva vida, es va estrenar al Kennedy Center de Washington la Fantasia per a guitarra i arpa (1983) interpretada pel guitarrista Narciso Yepes i per l'arpista Nicanor Zabaleta. També va composar la Fanfàrria per a l'alegria de la paz (1984) en commemoració del X aniversari del regnat de S.M. el Rei Juan Carlos I d'Espanya, que va estrenar l'Orquesta Sinfónica de Radiotelevisión Española dirigida pel gran violoncel·lista i director d'orquestra Mstislav Rostropovich. I el 1986 es va estrenar la Simfonia de Rèquiem per encàrrec del Ministeri de Cultura amb motiu de l'Any Europeu de la Música. L'any següent, es va estrenar l'obra per a piano Una pàgina per a Rubinstein (Balada per a la mà esquerra) encàrrec de la Fundación Isaac Albéniz. I el 1988, el Festival Internacional de Música de Santander va estrenar la seva obra per a violí, violoncel i piano Diàleg amb Mompou, que després va convertir en el segon moviment del seu Trio (1986). A més, va publicar les seves memòries sota el títol Papers autobiogràfics; l'Ajuntament de Girona li va dedicar una carrer i el 1989 es va crear el Premi Internacional de Piano Xavier Montsalvatge.

Entrevista amb Xavier Montsalvatge

Va continuar mantenint sense pausa la seva activitat fins al final de la seva vida, creant un elevant nombre d'obres que han estat àmpliament difoses, gairebé totes editades i en bona part enregistrades. Entre les quals, destaquen la seva tercera òpera Babel 46 estrenada als festivals de Cadaqués, Castell de Peralada i Conca (1994); Folia daliniana (1995); Cinc epigrames de Manolo Hugué (1998) per a cor mixte; Recòndita harmonia, per a piano i orquestra de corda (1952-1999); per a piano sol Quatre diàlegs amb el piano, Cinc ocells en llibertat (1997), Improviso epilogal (2001); Al·legoria a l'entorn de l'Elegía eterna de Granados per a soprano i orquestra de corda (2000); Sinfonietta-concerto per a flauta solista, orquestra de corda, piccolo, arpa i un percussionista (2001).

Xavier Montsalvatge va obtenir moltes distincions entre les que sobressurten el Premi Ciutat de Barcelona (1970), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (1991), Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1997), Premi Reina Sofía - Fundació Ferrer Salat (1992), Premi Jacinto e Inocencio Guerrero (1992) i més recentement el Premi Iberoamericà Tomás Luís de Victoria (1998).

Entre altres títols va ser Doctor Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona, Chevalier de l'Ordre des Arts et Lettres del govern francès, Medalla del Mèrit Artístic del Ministeri de Cultura, Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona, Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes.

També va ser Acadèmic de Número de la Reial Acadèmia Catalana de Sant Jordi, Acadèmic Honorífic de la Rieal Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid i de la Reial Acadèmia de Belles Arts Isabel d'Hongria de Sevilla, Corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts Ntra. Sra. de las Angustias de Granada, membre de la Hispanic Society de Nova York i de la Société Fryderyka Chopina de Varsòvia.

Xavier Montsalvatge va morir a Barcelona el 7 de maig de 2002.

© Mònica Pagès

Compartir: