Foto: Josep Cercós

Josep Cercós

Barcelona 1925

Després d’uns inicis autodidactes i influenciats pel postromanticisme - Simfonia núm.1 (1942), Simfonia núm.2 (1946) -, la formació rebuda de Ricard Lamote de Grignon i de Cristòfor Taltabull va encaminar Cercós cap a un cert neoclassicisme - Sonata en Si menor (1952), Simfonia núm.3 (1954) . Posteriorment, gràcies a la coneixença amb Scherchen, Xenakis i Nono, i al seu innat afany investigador i especulador va desenvolupar l’estètica que més l’ha caracteritzat on, des d’un gran respecte per la tradició i una concepció molt personal de la modernitat, abordarà propostes clarament experimentals - Sigma 24 (1960) - i aplicacions molt particulars del serialisme - Octet (1968-69), Glosses per a violoncel i piano (1972), Simfonia de cambra (1974). A partir dels anys 80, quan més aprofundeix en la recerca teòrica d’especulació serial, paradoxalment, Cercós inicia un gir estètic de tall gairebé neoromàntic - Dos retaules (1983) per a conjunt de cambra, Escenes simfòniques per a viola i orquestra (Premi Ciutat de Barcelona 1985), Passacaglia per a orgue (1989), Els bells camins (1988-89), cicle de 16 cançons per a baríton i piano sobre textos del poeta Miquel Martí i Pol.

Veure tots els productes d'aquest autor
Escoltar audios d'aquest compositor

Notícies relacionades

post-image-http://blog.trito.es/?p=6124

Música d’orgue a Catalunya IV

Dins de la col·lecció de CDs sobre música catalana d’orgue acaba de sortir el darrer disc, aquest cop dedicat a la [...]


 

Sobre nosaltres
 
All Content Copyright © 2014 Tritó S.L.
Enamorats, 35-37, baixos - 08013 Barcelona (España)
Telèfon: 933 426 175
Horari: Dilluns a divendres (9:00 - 18:00)
Mètodes de pagament:
Payment methods
Certificat per:
Trustwave
Payment methods