Compositor i director. Als 9 anys ja havia començar a fer classes de piano amb el seu germà, després estudià amb Manel Ponce, y cinc anys després, va conèixer a Pedro Luís de Ogazón, home al qual després li atribuiria la seva formació musical (el va apropar a la música de Debussy i a la teoria de l’harmonia de Juan Fuentes). Principalment autodidacta, finalment va recórrer a completar els seus estudis al Conservatori Nacional, i es va diplomar en composició.
Amb el seu viatge a París, Chávez es va fer amic de P. Dukas, qui el va convèncer per tal que s’inspirés en la rica herència musical de Mèxic. De tornada a casa, va organitzar concerts de música contemporània i va promocionar molts treballs que allà encara no havien estat escoltats; però la no gaire càlida recepció el feren tornar a Nova York (ciutat que li possibilità conèixer Copland i Varèse).
Amb la seva tornada a Mèxic al 1928, acceptà el càrrec de director musical de l’Orquestra Simfònica Mexicana (la reorganitzà i li canvià el nom, i passà a ser la més estable de la història del país). Va ser designat director del Conservatori Nacional. Al 1943, va ser un dels membres fundadors del Col•legi Nacional, desenvolupant una gran tasca com a conferenciant de temes musicals. També obrí una editorial musical i va ser nomenat director de l’Institut Nacional de Belles Arts (INBA). Malgrat això acabà renunciant a moltes d’aquestes obligacions per a poder dedicar més temps a la composició, l’ensenyament, les conferències i la direcció orquestral. Optant més tard per tornar a Estats Units per a treballar en diverses organitzacions i universitats.
La dècada de 1930 va donar origen a la majoria d’obres més memorables de Chávez, incloent-hi la Sinfonía de Antífona (1933) o Xochipilli (una música asteca imaginaria, arranjada per a quatre instruments de vent i sis de percussió, utilitzant una varietat d’instruments indígenes mexicans).
Amb el seu viatge a París, Chávez es va fer amic de P. Dukas, qui el va convèncer per tal que s’inspirés en la rica herència musical de Mèxic. De tornada a casa, va organitzar concerts de música contemporània i va promocionar molts treballs que allà encara no havien estat escoltats; però la no gaire càlida recepció el feren tornar a Nova York (ciutat que li possibilità conèixer Copland i Varèse).
Amb la seva tornada a Mèxic al 1928, acceptà el càrrec de director musical de l’Orquestra Simfònica Mexicana (la reorganitzà i li canvià el nom, i passà a ser la més estable de la història del país). Va ser designat director del Conservatori Nacional. Al 1943, va ser un dels membres fundadors del Col•legi Nacional, desenvolupant una gran tasca com a conferenciant de temes musicals. També obrí una editorial musical i va ser nomenat director de l’Institut Nacional de Belles Arts (INBA). Malgrat això acabà renunciant a moltes d’aquestes obligacions per a poder dedicar més temps a la composició, l’ensenyament, les conferències i la direcció orquestral. Optant més tard per tornar a Estats Units per a treballar en diverses organitzacions i universitats.
La dècada de 1930 va donar origen a la majoria d’obres més memorables de Chávez, incloent-hi la Sinfonía de Antífona (1933) o Xochipilli (una música asteca imaginaria, arranjada per a quatre instruments de vent i sis de percussió, utilitzant una varietat d’instruments indígenes mexicans).
